Ells eren dos. Eren amics.
" Quin goig que feien" deien sempre els seus veïns.
Eren amics, potser els millors,
des que a l'escola es van barallar amb el professor.

Sempre tots dos.
Sempre tant junts que n'eren un sol dins el seu món.

L'un era fort, era valent,
era l'espasa defensora de la llei.
L'altre no tant, però intel.ligent,
deia paraules que els portava a d'altres temps.

Però el temps no dorm.
Sempre viatja al costat seu.
L'atzar no és bo. Sempre ens enganya.

Sempre tots dos.
Sempre tant junts que n'eren un sol dins el seu món. Yeh !

Un dia fosc, sense avisar,
varen conéixer una noieta d'ultramar.
Naixí l'amor, però l'amistat
morí per sempre en aquell mateix instant.

Sempre tots dos.
Sempre tant junts que n'eren un sol dins el seu món. Yeh !