Quan la ràbia és qui guia els meus passos i la incertesa desfà caminars l'esperança sembla enderrocar-se darrere dels dies de lluita i asfalt.
Quan el gris és l'únic color que dibuixa i omple futurs immediats és el pànic, l'olor a dolor el que et sembla sentir, el que et sembla palpar.
No, no pot ser, quan de temps haurem d'esperar més. No, no pots més i saps que tot depèn de tu mateix.
Quan la pluja transforma els paisatges i la foscor engoleix els teus mars les mirades semblen no trobar-se perdudes als límits on hem arribat.
I quan corres i crides al vent i les llàgrimes omplen de fred els estels és la ràbia, l'odi i la tristesa les que et fan sentir tantes voltes rebel...
No, no pot ser...