Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.

I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa...

I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa...