Vaig com les aus quan ha perdut el fill, que giravoltem sense haver consol, amb crits de sang alerten son estol com si lo món entrés en gran perill. E giravolten sens defalliment entorn del lloc on lo fill han deixat e no els par vera la veracitat perquè els daria molt major turment. Des del matí fins que s'ha post lo jorn, amb son rodar inquieten l'espai, diuen que en ells dolor no es pondrà mai, puix que mai més no hauran lo fill entorn. Sols a la nit, vençuts per l'enderroc, tornen al niu com a desert castell, senten lo cor de sobte fosc i vell e s'adormissen amb la son del roc. L'ensendemà, amb un volar penòs, abandonant lo niu, l'arbre i el riu, van a l'encalç d'un indret més galdós: però en cap lloc lo seu infant no viu. Així jo vaig, perdut de mi mateix, a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament, car gorja endins lo meu dolor se peix.