Caminava al mateix pas
En silenci perpendicular
Tacant l’asfalt
Escombrant la seva esquena

I vivia de la llum
De copiar l’exacte moviment
Feia anys i panys
Que escrivia les petjades rere seu

Aquí, va dir, el que plana des de terra

Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant
Que es trobés dempeus plantat al seu davant

I li diria que és millor
Passejar aquest món
De dimensions que fer-se el sou
Exercint de silueta

Que voldria veure-hi de lluny
Que seria bo
Deixar vacant el lloc avui
Si li calen quinze dies, ja dirà

I provar de respirar i sentir com es va inflant
Entelar el seu alè, reflectir-se i saber que tot
Que tot va bé

Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant
Que es trobés dempeus plantat al seu davant

I agrair-se tots els balls que van ballar
Que la química i el cos en siguin part, com l’art
De la companyia grata, però es fa tard